dimecres, 30 de desembre del 2015

LA CUINA I LA MUSICA

La música, com la cuina, han estat presents en la meva vida des que vaig néixer i segurament ja abans. El papa era músic, autodidacte tot i que li va  donar  classes la senyora Prunera, professora de música , per qui van passar la majoria de músics d’aquella època que vivien a Sants.
De jove havia tocat a l’orquestra del “Iris”, sala d’espectacles del carrer València. Tocava el violi, el saxo i el piano. 


Va haver de deixar de dedicar-s’hi professionalment, en plena postguerra, per ajudar a l’avi Ramon que era representant comercial.

Va ser d’aquesta manera que va conèixer a la mama que, recent tornada de França, vivia a cal tiet Agustí, germà de la iaia Bienvenida i tenia botiga de queviures -“colmado”- a la cantonada del carrer Andalusia amb Sagunt -“Saguntu”- en dèiem. 
Per fer diners per casar-se, es va vendre el saxo. El piano i el violí que teníem a casa l’havia comprat als encants. Va seguir l’activitat musical a l’Escola Cantorum del Centre Catòlic de Sants, de la que va arribar a ser director. Va composar algunes peces de les que recordo, sobretot el vals “Isabel” dedicat a la mama. Dels quatre germans només la Isabel, la petita, va seguir estudis musicals. Ha estat en la següent generació que han ressorgit els músics. L’Aleix , fill d’en Ramon, el germà gran, toca la guitarra i està i ha estat, en diferents grups. L’Adrià i en Carles, fills de la Isabel, la germana petita, toquen la bateria, tot i que en Carles està més decantat cap a la cuina, l’Adrià s'hi vol dedicar més de ple, ha fet musicologia i ara està fent interpretació.




L’Esther, la meva filla, va fer tots els estudis de musica i fins a quart de piano, i actualment canta al Cor Gospel Viu.    Cap s’hi pot guanyar la vida, però son joves encara.


Jo només vaig arribar a rascar una mica la guitarra, entossudit a no aprendre solfa, tot i la insistència del papa. Me’n he penedit tota la vida. Però sempre he tingut algun contacte amb la música, participant durant anys als cors de Bellcaire o en tallers musicals.
A casa, temps enrere, el tocadiscs o la casset, ara el CD o l’ordinador i sempre la radio, eren els encarregats d’embolcallar l’ambient de música. A la cuina, cuinant, sempre acompanyat de música. Música de fons i la musica que crea el que s’està cuinant; la musica del sofregit, del bullit, del guisat, de la batedora, de remenar la cassola, el molinet, el ganivet de serra quan tallem el pa recent comprat i cruixent –això era abans, ara el pa sense gluten no cruix sinó és just al sortir del forn–
Taller de cant polifònic a Bellcaire

Qualssevol soroll que es produeix mentre cuines pot resultar musical, perquè....què és la musica sinó sorolls harmonitzats.
Que tingueu una bona entrada d'any i la resta també, a ser possible, amb bona cuina, bona música, salut i .....anar fent.

diumenge, 20 de desembre del 2015

A LA PUTA MERDA TOT PLEGAT.

font: google
-Sí, sí, Cesc a la puta merda tot plegat!!
-Però a què ve això Quico...?
-Doncs que ja n’estic un pel fart d’aquesta puta merda de vida!!
-Vols dir que no en fas un gra massa.
-Potser si, però això no treu que en tingui un fart.
-Però Quico, tens una dona que t’estima i estimes...
-Si.....
-Tens unes filles i uns nets que t’estimes i t’estimen
-Si...
-Vas a fer un vol en bicicleta pels camins de Bellcaire, La Tallada, Tor, Albons, Ullà......
-Sí ....però..
-Vas a cantar..
-Però no tinc feina....ni crec que en pugui tenir., no tinc salut, ni  il.lusions, ni esperances.
-També has de reconèixer que tampoc has fet gaire per trobar feina.
-Ja ho sé Cesc, però em reconeixeràs que quan m’ha sortit una 
 possibilitat he hagut d’advertir del meu estat de salut i els      handicaps familiars.
font: google
-Tampoc calia..ets tant pur, tant primmirat..sempre trobes excuses; ..primer agafes la feina,  que a lo millor en mesos o anys no et rebrota. I això que dius dels  handicaps, ja hi trobaríem solució.
-Això, Cesc, no ho sé fer, a més en l’ultima feina que vaig tenir, al  cap de quinze dies em ve la merda d’ictus ....només  em va fer perdre dos dies de feina, perquè va ser en cap de  setmana, però ja tens penjat el cartell de perill. Ja no m’han tornat a cridar  més.
-Tot el que vulguis, però el país està ple d'aturats en condicions    molt pitjors que tu i en quant al ictus, no va ser res....
-També tens raó....sempre hi ha algú que està pitjor.
font google
  Però és que...Cesc, reconeix-me que ni malalties sé tenir. Tinc un    ictus i és una merda d’ictus.... és el que té l’hipertensió, la malaltia invisible, en diuen; la vellesa prematura, en deien. I ja està, ningú se’n adona,  si no és que t’agafa un ictus, encara que sigui un puto microictus de merda...quedes senyalat. El càncer de bufeta, una puta merda de càncer, que no dona molesties , que no  provoca dolor  ni cap classe de símptoma, però que, només aquest any, en cas d’estar treballant hauria perdut, posats l’un sobre l’altre, entre crioscòpia, ecografies, analítiques, rebrot del càncer amb la seva corresponent intervenció i quimioteràpia posterior, cap a quaranta dies laborables.
-D’acord, Quico una mica de raó tens, però quants voldrien estar com tu, lliure tot el dia, fent el que t’agrada, anat cada mati a fer el cafè a la fleca amb la teva estimada, que per cert, ella si que té raons per queixar-se.
-Hosti Cesc, ara sí que m’has tocat de ple, m’estàs dien soc un egoista que només em miro el melic. I tens raó, comparat amb ella no em puc queixar de rés i porta un any que deu ni do; però, convindràs amb mi que, ben mirat, el que li passa a ella em passa a mi també. 
-Veus com només penses en tu!!!.....és ella que pateix els seus mals.
-Sí, d'acord i jo els meus,.....però ens repercuteixen. Ens hi vàrem comprometre, recordes “ jo et prenc a tu muller / marit, i et prometo que estaré amb tu en la prosperitat i en l'adversitat, en la salut i en la malaltia, i que t'estimaré i t'honraré tota la vida”. Sí, noi, des de fa quaranta anys, formem un pack i  no me'n he arrepentit mai. Potser per això, per l’any que portem, que d’una cosa hem anat a l’altre, amb només un parell de mesos de descans..... ens  va minant per dintre i et venen ganes d’engegar-ho a la puta merda tot plegat.
-Bé Cesc, ja en tinc prou d’aquesta cançoneta, aixeca l’ànim, que els nostres ens necessiten; para ja de fer el ploricó, i aprofita l’ara que ja comença a ser  tard.
font: google
-Va Quico deixa'm estar, ja m’ho sé tot allò de .... “el problema no és el problema sinó com l’afrontes”...o, “si el problema no té solució, perquè et preocupes i si en té....perquè et preocupes” .....o, “la vida és tot allò que passa mentre estàs ocupat amb els teus problemes”; frases que queden molt bé al feisbuc,  però que  em posen dels nervis. Així que deixa'm estar, deixa'm gaudir del rebolcar-me en la meva pròpia merda, com si fos un garrí,........ que ja em passarà.
-Doncs fins aqui he arribat, Cesc, no aguanto més aquesta pudor, si et rebolques tu, m’enmerdes a mi. Així que amunt, que hem d’anar a votar......per cert ja saps a qui votaràs?
-No sé si hi aniré, però en tot cas estic per votar a “En Comú”
-Doncs jo vull votar en clau catalana i només em queda ERC, així que ens haurem de posar d’acord que només tenim una papereta.  

diumenge, 13 de desembre del 2015

ABRAÇADES - MAGDALENES DE LLIMONA I MANDARINES


Abraçades de comiat,
de retrobament.
Abraçades amoroses,
amigues,
tendres,
intimes.
Abraçades compromeses,
mediàtiques,
diplomàtiques,



Confesso que no soc d’abraçades, no perquè no m’agradin sinó perquè no en sé reconèixer l’ocasió, l’oportunitat, la necessitat, la conveniència o senzillament per vergonya,  pudor, escrúpols, timidesa o  incapacitat per copsar com serà rebuda. Per sort tinc a casa la reina de les abraçades, que m’ajuda a treure’m les manies. La Marta no es pregunta si caurà bé o no, si serà oportuna o no, ella abraça a tothom i en tot moment. Algunes son rituals i altres espontànies però totes igualment sentides. L’Esther també és d’abraçar, han sortit a sa mare que és molt d’abraçar i ho fem sovint però on més a gust ens abracem és al llit, allà estem al mateix nivell i més còmodes. Ho dic, pels que no ens coneixeu, perquè anant, ella, asseguda jo m’he d’ajupir i això costa cada cop més. Recordo encara quan érem joves, abans de tenir les nenes, quan ella podia caminar a estones amb els bitutors i bastons, ens podíem abraçar drets........( aquí he fet un sospir que no sé com transcriure i no sé si ha estat per enyorança d'abraçades verticals o enyorança de joventut).
Les abraçades donen escalfor, acolliment, afecte, amor, sentiment, et fan sentir que formes part d’alguna cosa que va més enllà de tu mateix. Et donen i dones energia, encara que només sigui per un instant.
Fins que ens van trobar la intolerància al gluten, cada dissabte i diumenge, la Marta tenia per esmorzar croissant. Ara li faig magdalenes o coca que li agraden molt i les agraeix amb una abraçada. Ahir vaig fer-les de llimona –tinc el llimoner a vessar- i mandarina; és una variant que he adaptat d’una recepta de coca de taronja que vaig trobar a internet (cliquéu aquí)
Ingredients:
Una llimona, si és petita, dues
Una mandarina
Dos ous
200g de farina de rebosteria sense gluten
110g d’oli d’0liva suau
250g de sucre
un sobre de llevat s/gluten
un polsim de sal
un grapat de gotes de xocolata s/gluten


Rentem la llimona i la mandarina i en fem trossos, havent retirat el blanc central i els possibles pinyols; ho posem en un pot gran i ho triturem amb la batedora elèctrica. Afegim la resta d’ingredients i ho batem fins que quedi una crema esponjosa.
Jo omplo sis motlles de magdalena i la resta en una plata de coca de 24 cm on he posat un paper de cuina al fons i hi tiro les gotes de xocolata, ajudant a que s’enfonsin picant una mica la plata i pitjant amb l'ajuda d'un escuradents. Ho posem tot a la nevera uns 30 minuts. Entretant escalfem el forn a 180º i quan hagi passat aquest temps ho introduïm al forn on estarà entre 25 a 30 minuts. Punxeu per comprovar.
Jo ho he fet amb la Thermomix i podeu veure el procediment a l'enllaç que us he adjuntat més amunt,
Un bon esmorzar després d’una bona abraçada amb la persona estimada.
Salut i .......anar fent








dissabte, 5 de desembre del 2015

CARGOLS A LA PETARRELLADA

No sé ben bé perquè al pensar amb “cargols a la petarrellada” em ve al cap Cervelló.
A Cervelló hi tenien casa llogada els avis Pujol i hi anàvem algun cap de setmana i de vacances a l’estiu. La casa , en realitat un pis, estava just davant de l’església. Els records son una mica emboirats, jo era molt petit. Crec que les anades a Cervelló van ser, més o menys, fins que va morir l’avi i els propietaris van reclamar el pis per algun familiar; jo devia tenir uns sis o set anys – 1962/63.

El que si recordo bé eren les campanades en el silenci de la nit, i el “sereno” que cantava l’hora, per si t’havies descomptat: “ les deu i serena”!!!.
Els veïns de sota, en Llorens i la Carmeta i els fills Gema i en Xavier que era de la meva edat; d'ells me'n recordo bé, perquè vam seguir la relació, ens venien a veure a Barcelona i fins i tot van venir uns dies a Bellcaire.
També les orenetes que feien niu a la galeria. Els dies que hi coincidíem amb els cosinets i fèiem excursions a Sta Maria a pas del “xumba, xumba, xumba, periperifando” o a la Roca del Rector, berenant al
“merendero” o a les oliveres. Els banys a la riera, a la banda de sota el pont del camí de Sta Maria, o riera avall, per la zona de la resclosa. Recordo també el cine, encara que només tinc records d’una pel·lícula vista allà “El Cordobés” que em va impactar molt, doncs desconeixia això de la “corrida”. La pastisseria on compràvem els gelats de “corte” , la botifarra blanca de la carnisseria, que
no recordo haver-ne menjat mai de més bona i he de fer un esment especial al descobriment de la melmelada de tomata i la seva elaboració.
Tornant als cargols, no sé perquè els relaciono amb Cervelló. No tinc cap record de cargolades ni d’anar-hi a caçar al contrari que amb els avis Boira que si que en recordo alguna menjada.
Deu ser pel conte “En Patufet i els cargols” que ens explicaven les tietes i segurament l’ambientàven pels camins de Cervelló i era en aquest conte que s’esmentava els “cargols a la petarrellada”.
El que s’en diu una bona cargolada vaig començar a fer-ne aquí a Bellcaire i més concretament amb els consogres Solés en alguna trobada familiar i els feia la Carme, a la cassola. També amb l’Anna i en Carles fem bones cargolades.
Tinc costum de fer-los guisats, però avui m’he decidit a fer-los a la petarrellada. Normalment es fan al foc amb una llauna però a casa els he fet al forn.
Necessitarem:
Un quilo de cargols
Sal i pebre
Un pot de tomata per fer la salsa
Allioli
Una plata pel forn
Sal gruixuda
Alls i bitxo per macerar en oli

Primer de tot netejarem els cargols. Farem un llit amb la sal de manera que els cargols es puguin aguantar bé. Els anirem col.locant cap mer munt i els salpebrarem. Els entrarem al forn preescalfat a màxima potencia només per sota i els tindrem uns vint o vint i cinc minuts que es coguin amb la seva pròpia baba.
Mentrestant prepararem la salsa de tomata senzilla, només amb la tomata sal una mica de pebre i un pessic de sucre.
També posarem a macerar en una cassoleta, amb una tasseta d’oli i a foc molt suau tres grans d’all i un trosset de bitxo –depèn de si us agrada més o menys picant- i una branqueta de romaní. Passats aquests vint minuts  retirem del forn els cargols i anirem tirant un rajolinet d’aquest oli dins de cada cargol si teniu una xeringa us facilitarà molt la feina...sinó amb una cullereta. Tornem la plata al forn que acabi de coure però només amb la calor residual.

Els servirem a taula en una cassola i cada un que es posi els que vulgui i els amaneixi com li plagui, amb la salsa de tomata o amb l’allioli.
Bona cargolada
Bon profit 
Salut i......anar fent.